Vaig deixar d’escriure i vaig deixar anar un llarg suspir, un suspir d’aquests que se torben a sortir, que omplen l’habitació. Vull omplir aquesta habitació buida, arruïnada, amb la meva essència. Com un animal que vol deixar la seva emprenta. Prendre possessió. Mir les teulades plenes de verdet, que han caigut del sòtil després d’anys de deixadesa, de solitud buida. Cerco la teva emprenta, padrí, dins d’aquestes parets. Ahir vespre et vaig sentir, si, tot estava encara impregnat de tu, però només va durar uns moments. Tot just vaig prendre el llibre, la teva estela, el teu esperit, el teu fantasma, se’n va anar, es va disipar. I ara aquesta casa no és més que un esquelet sense ànima, un esquelet de maons i de pedres. Passen els anys i ja només queda, xiuxiuejant, l’estela de la teva veu, que de cada cop és més feble. I l’olor d’herba, de terra banyada, les mans plenes de solcs. Però més enllà d’això, no queda res més. Qualque rialla, caminant un davora l’altra, entre els arbres. Aprenent el cant dels aucells.
Torn a respirar. Profund. L’aire d’aquest lloc, me’l vull fer meu, per després sospirar-te. Acarono el verdet del Llibre del Nou Sol. Surt el Sol. I, a propòsit, he esperat aquest moment. Amb la meva llengua. Mallorca. Arrels. Binificat. Llucmajor. Terra negra d’un origen. Em vull arrelar ben ferm, per així poder-me desarrelar amb orgull, sempre que vulgui. Transplant. Portes. Móns. Viatges. Un no pot crèixer sense el suport de la sang, de la sàlvia dels avantpassats.
Vaig obrir el Llibre per la primera plana. El llibre buit, pàgines blanques, pures, de neu. Hi ha un esperit dins d’aquest llibre. Et vull alliberar, desfermar. Passi el que passi. Amb la ploma en les mans, tinta blava a la punta, tanc els ulls i deix que l’esperit del llibre faci el que vulgui, amb la meva mà. He buidat tot el que sóc. Ara jo també sóc el Llibre, blanc, pur, despullat de tot. És un esperit femení que conec molt bé. Una al·lota d’ulls daurats que es mou dins l’interior de la meva ànima, la remou en remolins, neda, com una sirena, els cabells blaus, aigües d’un oceà que connecta els móns dins meu. I defora.
El primer dibuix és una Torre i un Arbre, junts. El centre del món. Axis mundi. No es només una torre. No. És un bastó de màgia, una vareta, una espasa. I les arrels d’aquesta torre, d’aquest árbre, son tan profundes que arriben al centre de la terra, al magma, a les cavernes plenes dels ecos de tots els mons.
Record com va esser. Primer vaig dibuixar una torre, però la mà, tota sola, va començar a dibuixar les branques d’un arbre que creixien de la torre. I en les branques hi havia la fruita més deliciosa que mai he pogut imaginar. I allà adalt, a lo més alt de l’arbre-torre, vas aparèixer, guaitant per la finestre gòtica, flamígera, els cabells blaus, trenes blaves cauen per tot l’abre, com cascades. I els teus cabells són aigua d’aquests infinits móns que tu habites, nedes i recorrs. I en el segón dibuix, una cosa molt extranya va ocórrer o així, al menys, encara me pareixia. Perquè ara no ho trob gens, d’extrany. En aquell temps, però, em pensava que m’havia tornat boig.
Mentre et dibuixava dins la torre, vaig sentir que em marejava i que la meva consciència, a poc a poc, caia, es precipitava dins l’interior del llibre.
I em vaig trobar a l’interior d’una sala ovalada. I tu, al·lota baixeta amb uns enormes ulls de mel, em miraves des d’avall, entremaliada. Un somriure breu, intens i aquelles dentetes d’animal petit. Asseguda sobre l’ampit de la finestra, les cames creuades. Cames pàl·lides, tornejades, plenes. Sexis.
La teva presència ho era tot, en aquell moment, ho omplia tot, m’omplia tot. Els ulls daurats ho il·luminaven tot, ho abraçaven tot i no deixaven cap racó sense besar, sense besar-me. Perquè els teus ulls besen millor que uns llavis.
I tú em besaves.
-On…sóc?
La meva veu sona com si sonàs des de l’interior de la mar. Llunyana. Extranya. Aliena.
-Ets a la teva torre. Fa molt que t’esper.
-La meva torre… jo… he escrit molt sobre una torre. Sobre tú. Sobre aquest llibre buit – em vaig mirar la meva roba – I sobre la túnica verda que duc. Una i una altra vegada escric sobre les mateixes coses. Com si donàs voltes a un mateix centre. En cercles…
-En cercles no – em va corregir ella, amb un somriure lluminós – En espiral. Pareix sempre el mateix, pero no ho és.
-No record haver construït aquesta torre. Però, ara que ho pens… – em vaig corregir – Ho vaig escriure. Sí, he escrit sobre la torre.
L’al·lota assenteix, en silenci. Jo continúo.
-Vaig cremar les històries en una gran foguera. Ho he fet moltes vegades, en molts de móns diferents. I tú… – la miro, em submergeixo en els seus ulls de Sol – I tú sempre hi ets, allà. Em convides a fer-ho. Cremar les meves històries. Cremar el que és més important, per jo. Lo que alimenta la meva ànima. Qui sóc jo sense històries? Per què vols que les cremi?
El somriure de la jove s’engrandeix. Ara engronça les cames, els seus peuets, com una nina petita, les galtes vermelles. Em mira des d’abaix, entremaliada. Treu la llengua.
-Tú sempre ets qui ve. Jo mai t’he obligat a fer res.
-Tú m’invoques.
-Demana’t a tú mateix. Per què vols cremar les teves històries? Per què necessites el meu permís, la meva dança, per acabar amb elles? Et sents culpable?
Miro cap a una altra banda, mig empegueït, mig indignat.
-Estic…cansat de deixar les històries a mitges.
-Per què, en comptes de cremar-les, no les acabes?
-No me fa falta. Les tenc totes aquí, en aquesta torre. En aquest arbre. Les històries no han mort, no. Les seves cendres són l’adobament d’aquest nou món que ara surt per l’horitzó. Els seus fruits estan farçits de mots, de llavors que ja vaig plantar fa molt. I que tu vas ajudar a fer créixer, amb la teva dança!
Tot d’una que me vaig assabentar del que deia, em vaig aturar. Tot el que acabava de dir sonava amb una veu que mai havia utilitzat. Però una veu més meva que ninguna altra veu. Era la meva veu de veres, una veu que mai he gosat emplear.
L’al·lota va devallar de l’ampit de la finestra. Es va atracar, amb el seu vestit blanc, semi-transparent, com si flotés sobre l’herba. L’herba? De sobte, no esteim en una torre, sino en un clar d’un bosc. I el seu perfum és un perfum que emana d’ella, dels seus ulls, del seu respirar, del seu somriure. Dels seus pits com dues pomes esbeltes. S’atraca i s’atraca i jo sent un goig, una gatera absurda, profunda, que s’escampa pel pit. Un vent d’ella. El seu al·lè m’acarona, m’exalta, m’emploma. Però sóc al terra, al·lucinat. Plantat. Volant amb els peus a terra.
Es va posar de puntetes. I els seus braços em van rodejar les espatlles. El meu cor bota, embojit, no sap cap a on anar: cap el pit, el coll, les galtes. O abaix, a la panxa i al meu sexe. A un sol pam dels meus llavis, ella va xiuxiuejar.
-Conta’m una història. Una història d’històries. I mai, mai tornis a aturar-te.